FOC!

 

Avui els infants s'han llevat espantats

doncs s'ha calat foc a la pell de sa Mare,

no saben què fer, tots atrafegats,

i s'están movent d'un cantó cap el altre.

Estaven dormint tant bé per la nit...

no es van donar compte que va esclatar un crit:

La Terra patía, el seu cos s'encenia!

Entrant per les portes, trencant les finestres,

lliscant per la pell, besant-lis el front,

aquell vent calent els despertaria.

 

Rera l'horitzó hi ha una llum vermella,

per sota els estels el cel es tot gris,

tremola el bestiar, tremola la vella,

sembla això que sigui l'antiparadís.

Una forta olor a llenya cremada

ha impregnat l'aire a la matinada.

No hi ha cap ocell que tingui el valor

de cantar a la llum fora el nieró,

ni tan sols el Sol aquesta vegada

vol il.luminar la nostra posada.

 

Es podria dir que es un matí trist

tant pel desconsol en què hi som inmersos,

per aquesta nit que no ens vol deixar

com per la tempesta que no vol plorar.

Per això vui escriure aquests tristos versos,

perquè mai ningú ja pugui oblidar

com pot canviar el món d'avui per demà

quan surten ballant els fantasmes cecs

abraçant els arbres amb cossos encessos,

aterrint els homes amb els seus renecs.

 

La lluita comença, ells contra nosaltres,

haurem de defendre nostres paratges,

el camp i la casa, els fills i els hostatges,

els germans del bosc, el nostre rebost,

el porc i l'ovella, el gos i les vaques,

el blat i la vinya, el pa i el formatge.

No volem marxar del nostre habitatge,

d'aquest adebacle no volem fugir,

a les forces negres hem de destruir,

no hi ha més remei, o viure o morir!

 

 

Amb els ulls vermells plorant per la boira

de fum i de'espurnes que el foc escampa

trenquem els matolls, trepitgem les branques,

com boixos cerquem omplir les galledes,

espurnes de pluja crepiten per l'aire;

com lladres cobrim el nostre somriure

robant-li a la mort la vida que ens resta,

les venes inflades, els músculs tensats,

som ombres humanes saltant per les flames,

ens movem molt ràpids com endemoniats!

 

Durant la jornada tot sembla un malson:

la calor aumenta, el foc s'acréixenta,

transiten per l'aire paraules llunyanes

però se les mengen llengües flamejants.

L'Aguila Roja ix de rera les muntanyes,

enlaira el vol cobrint el cel amb ses grans ales,

en el seu pas no deixant res viu ni sencer,

furiosa i cruel quan obre el bec, el seu alé

surt arrasant tot el que troba pel seu voltant
deixant enrera tan sols la seva gran ombra negra.

 

 

En el crepuscle, un espectacle dantesc,

van caminat somnàmbols cossos desfets,

ningú vol creure el que veu, "no és res!"

Ulls amb llàgrimes de Lluna tacada,

ulls clucats per la foscor de l'ombra negra,

un gruix de cendre no deixa veure la Terra,

la Nostra Mare, sa pell cremada.

Ses cicatrius perdurarán per molt de temps

i el seu record emboirará els pensaments

dels qui han estat els testimonis d'aquells moments.

 

 

Avui els fills orfes s'an adormit encongits

i en els seus somnis recordaràn bells arbres

de la Terra que amb tant d'amor els cuidava;

Enfilant-se cap enlaire els seus esperits

com nens petits s'oblidaràn del capvespre

i com la llum que entra per portes i finestres

insuflaràn als humans sa brisa fresca

i encerclats pels quatre vents de matinada

en un sol cos construiràn l'Aguila Blava,

retornará la seva pell a Nostra Mare!

Del libro Espurnes de Pluja i Foc / Chispas de Lluivia y Fuego.

Copyright: Ferran Ausiró i García. ISBN 8481900591.1995.

Prohibida su reproducción y/o difusión por cualquier medio.