EL PLOR DE LA LLUNA

 

Veient allò

la lluna va plorar.

Relliscant pel camí

que l'ajuntava amb la terra

impedint-la de marxar

baixaren llàgrimes blanques

que formaren embaulades

amb el fil d'aquell camí

un rosari gegantí,

i per a ella,

es posar a pregar

perquè volia negar

el que era el seu destí.

Pel vell camí li arribaven

els pensaments dels humans

que del seu semblant parlaven.

Quantes voltes, adormida,

es trovaba despertada

per una cançó d'amor

que son esperit enlairava!

 

I quants cops la lluna negra

sentia un profund neguit

per no poder il.luminar

d'una enamorada, el pit

que sense pudor obria

al seu home aquella nit.
 

    

Però allò ja no succeia.

Ni dels poetes, cançons,

ni dels vells amants, petons,

el camí alimentaven.

Al pas del temps, es féu estret,

de tant prim i trencadís

es convertí com un filet

i es partí,

i la lluna va fugir!

Del llibre Espurnes de Pluja i Foc / Chispas de lluvia i fuego.

Copyright: Ferran Ausiró i García. ISBN 8481900591. 1995.

Fotos de Sergio Ausiró Pinazo y Antonia Pinazo Flores.

Prohibida su reproducción y/o difusión por cualquier medio.